PESSEBRE

                                            Pessebre popular portuguès
                                            Fotografia: D. Cerdanya



                           
                                                                Inert pessebre
                                                                  testimoni verídic
                                              d'abans i d'ara. 

PLANTAR LLAVOR

                               fotografia: D.Cerdanya  

Era aquella època que el temps fuig de pressa, tant de pressa com fugen les fulles empeses pels vents de la tardor, quan per l’entorn es senten noves veus difícils d’identificar i  la ment escolta el xiuxiueig de nombrosos pensaments que voldria defugir.

Conscient que la vida després de ella seguia i que calia seguir treballar per abonar el futur, lluitava per allargar la vida, no la seva, sinó la d’altres ésser vius que hi restarien quan ella ja no hi fos.

Sovint escoltava la lluita de dues veus que volien imposar-se en el seu món interior:

           

               per què plantes si tu no en veuràs el resultat?

Enfront del seu mantra personal:

               planta, planta, qui planta sempre deixa llavor.

Semblava ben bé que el déu dels boscos li anés a favor. Va poder admirar la frondositat d’un esvelt roure, que havia alliberat de les escanyadores abraçades d’un vigorós lligabosc, les catifes de color que a finals d’hivern escampaven pel sotabosc els violers, que va salvar de ser ofegats per les males herbes, i un petit bosquet de joves alzines, que havia  fet germinar enterrant les glans en testos, regant-les i assaonant-les una colla d’anys, fins a trasplantar-les en terreny definitiu.

I, quan els anys, els mesos, els dies..., li fugia més i més de pressa, més de pressa que fugen les fulles empeses pels vents de la tardor, i començava a identificar aquelles veus que l’empenyien per ocupar el seu lloc. Aleshores va descansar feliç per assaborir la feina feta i recordar la bellesa que la seva ment al llarg dels anys havia atresorat.     

CONFRONTANT HAIKÚS

 La mort recorda 
 l'arbreda despullada.
 Pur simulacre.            
         

                                   La fullaraca        
                                   a terra descomposta
                                   engendra vida.      
     
                

                           


            

            

HOTEL VELA

                                                          Natura morta

CONTE

           L’ALZINA

Tant si arribes al poble pel Nord com pel Sud, per Llevant o per Ponent, just quan albires la serra, l’alzina s’alça majestuosa i solitària enmig d’una clariana de conreus. La seva capçada frondosa destaca per damunt d’un tronc potent i bifurcat. És punt d’orientació per moure’s per aquelles contrades. Sota el seu brancatge, els avis hi passen estones contemplant els canvis, que han desdibuixat la fesomia que ells recorden de la plana. Els enamorats la visiten en les seves passejades i les mares hi porten els menuts a jugar. Ella, sense saber-ho, és símbol emblemàtic del poble i ignora la seva popularitat.

-Com se diu el noi de can Feu?

-Llorenç. Què no te’n recordes que li van posar el nom del seu pare?

-Tens raó, ja no ho recordava.

-Per què ho preguntes?

-És que avui l’he trobat pel camí de la serra i no recordava el seu nom.

-Del torrent t’he collit un manat d’aquella planta de flor lila que fas servir per fer infusions. Ara no recordo com se diu...!

-Polioool!

­-L’he deixat sobre la taula de la cuina.

Aquella pèrdua de paraules del pare em preocupava, que les perdéssim nosaltres que feia temps que havíem deixat de fer pagesos, encara que seguíem vivint a la masia, ho entenia, però ell..., que tenia cura del petit hort i voltava cada dia pels entorns, em semblava més estrany. Un dia era el nom d’un ocell, l’altra dia el nom d’un bolet que havia collit…

-Ja saps que sempre ha estat molt despistat, -em deia la mare quan jo insistia que calia anar al metge.

El dia que hem vaig preocupar de debò va ser el dia que vaig observar que el pare no recordava com engegar el petit tractor, màquina que feia servir tot sovint.

Després d’unes proves, el diagnòstic va ser positiu, però el metge ens va animar.

-És molt gran i no arribarà a un estat crític, vigileu-lo però no li estigueu massa a sobre, deixeu-lo fer, té la sort de viure en un medi guaridor.

Aquell dia havíem tingut convidats a dinar i la sobretaula va ser llarga, quan vam sortir per acomiadar-los ens vam adonar que el pare no hi era.

-Deu ser a l’hort, -va dir la mare. Però a l’hort no hi era. Tots ens vam angoixar, perquè el sol començava a caure i el pare quan sortia a fer un tomb ho deia, i mai tornava tan tard. Vam anar a can Planxar, a can Bonell, cases on hi havia avis de la seva edat amb qui ell solia passa moltes estones xerrant. Ningú l’havia vist. Van decidir pujar a la

serra per diferent camins. La mare i jo vam arribar a dalt les primeres, quan el sol ja s’amagava. El vam veure assegut sota l’alzina a peu de marge, les mans recolzades sobre el puny del bastó mirant les últimes clarós del sol. La mare anava decidida a fer-li una escridassada, jo la vaig agafar pel braç i la vaig retenir.

-Pare és hora de tornar cap a casa.

-Ja ho sé, seieu aquí amb mi una estona, fins que s’amagui el sol.

Quan vam estar tots reunits sota l’alzina i la nit de lluna nova imposava la seva foscor, el pare es va aixecar,  va abraçar el tronc de l’alzina i va dir: anem!

         

Mentre tornàvem a casa per la carretera, il·luminant-nos amb les llanternes, el pare, molt animat, ens anava explicant tot el que havia vist des d’aquella talaia. Ens va anomenar, amb un ordre perfecte, pics i  serralades que el mantell crepuscular havia anat engolint a poc a poc: Montserrat, La Mola, Les Cingles de Bertí, El Tagamanent, El Sui...

Nosaltres li seguíem la conversa, dissimulant l’ensurt que encara ens envaïa.

                                         l'alzina de la solella Sant Julià d'Alfou
                                         Fotografia: D. Cerdanya

PAISATGE URBÀ

La meva finestra enquadre un vell plataner, que lentament es despulla. Les fules, amb les ventades d'aquests dies, dansen fent rotllanes pels carrers. Els encarregats de prohibir aquestes  danses van molt atrafegats.
En entrar en aquesta etapa de repòs, els plàtans aviat ens mostraran la seva brancada nua, però quan arribi la primavera es tornaran a cobrir de verdor.

Qui pogués, com ells, fer una parada interior per despullar-nos de tot el que és innecessari i rebrotar de nou!

SOBRE ELS CIMS

L'Albera des de Sant Pere de Roda

    Fotografia: D.Cerdanya


                                  Sobre els cims, imponents,
                       res no es sent sinó el vent
                         res no es veu sinó el cel   
                                 res no torba el cor fidel.
                      Amb l'esperit amatent
                      ens anem a cercar el vent.                   

                                                                   popular polonesa              

    Davant de qualsevol fet de la natura que em crida l'atenció, sempre em ve a la ment una estrofa d'aquesta cançó. Per això l'he volguda deixa impresa en aquest nou blog de natura.

INICI

                                           Vall del Zapardiel
                                           Fotografia D. Cerdanya


                                                 

            Nova empresa 
            il·lusions desperta.
                   S'obre un món màgic