L’ALZINA
Tant si arribes al poble pel Nord com pel Sud, per
Llevant o per Ponent, just quan albires la serra, l’alzina s’alça majestuosa i solitària
enmig d’una clariana de conreus. La seva capçada frondosa destaca per damunt
d’un tronc potent i bifurcat. És punt d’orientació per moure’s per aquelles
contrades. Sota el seu brancatge, els avis hi passen estones contemplant els
canvis, que han desdibuixat la fesomia que ells recorden de la plana. Els
enamorats la visiten en les seves passejades i les mares hi porten els menuts a
jugar. Ella, sense saber-ho, és símbol emblemàtic del poble i ignora la seva popularitat.
-Com se diu el noi
de can Feu?
-Llorenç. Què no
te’n recordes que li van posar el nom del seu pare?
-Tens raó, ja no ho
recordava.
-Per què ho
preguntes?
-És que avui l’he
trobat pel camí de la serra i no recordava el seu nom.
-Del torrent t’he
collit un manat d’aquella planta de flor lila que fas servir per fer infusions.
Ara no recordo com se diu...!
-Polioool!
-L’he deixat
sobre la taula de la cuina.
Aquella pèrdua de paraules del pare em preocupava, que
les perdéssim nosaltres que feia temps que havíem deixat de fer pagesos, encara
que seguíem vivint a la masia, ho entenia, però ell..., que tenia cura del petit
hort i voltava cada dia pels entorns, em semblava més estrany. Un dia era el
nom d’un ocell, l’altra dia el nom d’un bolet que havia collit…
-Ja saps que
sempre ha estat molt despistat, -em deia la mare quan jo insistia que calia anar
al metge.
El dia que hem vaig preocupar de debò va ser el dia
que vaig observar que el pare no recordava com engegar el petit tractor,
màquina que feia servir tot sovint.
Després d’unes proves, el diagnòstic va ser positiu,
però el metge ens va animar.
-És molt gran i no
arribarà a un estat crític, vigileu-lo però no li estigueu massa a sobre,
deixeu-lo fer, té la sort de viure en un medi guaridor.
Aquell dia havíem tingut convidats a dinar i la sobretaula
va ser llarga, quan vam sortir per acomiadar-los ens vam adonar que el pare no
hi era.
-Deu ser a l’hort,
-va dir la mare. Però a l’hort no hi era. Tots ens vam angoixar, perquè el sol
començava a caure i el pare quan sortia a fer un tomb ho deia, i mai tornava
tan tard. Vam anar a can Planxar, a can Bonell, cases on hi havia avis de la
seva edat amb qui ell solia passa moltes estones xerrant. Ningú l’havia vist.
Van decidir pujar a la
serra per diferent
camins. La mare i jo vam arribar a dalt les primeres, quan el sol ja s’amagava.
El vam veure assegut sota l’alzina a peu de marge, les mans recolzades sobre el
puny del bastó mirant les últimes clarós del sol. La mare anava decidida a
fer-li una escridassada, jo la vaig agafar pel braç i la vaig retenir.
-Pare és hora de
tornar cap a casa.
-Ja ho sé, seieu
aquí amb mi una estona, fins que s’amagui el sol.
Quan vam estar
tots reunits sota l’alzina i la nit de lluna nova imposava la seva foscor, el pare
es va aixecar, va abraçar el tronc de
l’alzina i va dir: anem!
Mentre tornàvem a casa per la carretera,
il·luminant-nos amb les llanternes, el pare, molt animat, ens anava explicant
tot el que havia vist des d’aquella talaia. Ens va anomenar, amb un ordre
perfecte, pics i serralades que el mantell
crepuscular havia anat engolint a poc a poc: Montserrat, La Mola, Les Cingles
de Bertí, El Tagamanent, El Sui...
Nosaltres li seguíem la conversa, dissimulant l’ensurt
que encara ens envaïa.
Fotografia: D. Cerdanya
